Experiència a la metròpoli menys coneguda dels Estats Units

Chicago es una ciutat de debò. Pot costar creure-ho, però de ciutats als Estats Units, que ofereixin el que estem acostumats a les ciutats Europees de més de dos milions de persones, només ho podem trobar a New York, Washington, Houston, Los Angeles i a la conurbació de San Francisco, i ja està, no massa mes.

Chicago es la megalòpolis del Midwest, una de les poques regions als Estats Units amb personalitat pròpia, amb 65 millions d’habitants repartits d’Ohio a North Dakota. D’aquests estats quatre (Illinois, Iowa, Wisconsin i el sud de Minnesota) pivoten completament al voltant de la ciutat. Això resulta en que un cop a Chicago et sents com en una illa plena a petar de gent, bons restaurants, empreses de tot tipus i una oferta cultural de gran qualitat, però que està rodejada per 400 kilòmetres d’un mar de soja i blat de moro. De fet en els quatre anys que hi vaig ser-hi vaig sortir de la ciutat moltes més vegades en avió que no pas en cotxe.

Chicago és una gran ciutat en molts aspectes i especialment pels negocis, amb gent treballadora i orgullosa de fer-ho be, i per cert bastant sòlida i càlida pels nivells d’ Estats Units ( “we are midwesterners” en diuen ells). Es també una potència en educació amb Chicago University i Northwestern University. Aquí vaig fer el meu master, vaig patir/gaudir del xoc cultural i vaig acabar de fer-me entendre en anglès. També aquesta ciutat em va obrir les portes a l’industria del turisme i l’hoteleria doncs vaig acabar petant a Hyatt International Hotels on em van fer rotar per tots els departaments corporatius, treballar a totes les seccions d’hotels per tot el mon, (per cert, els meus profunds respectes pels treballadors eternament suats de les assecadores industrials de roba de llit i dels mai esgotats cambrers i netejadors de les terrasses amb piscina…).

A Hyatt vaig tenir la millor oficina que sigui possible, d’aquelles que alguns executius son capaços d’apunyalar per l’esquena companys al llarg d’anys per tal d’arrivar-hi: Madison avenue, pis 46, cantonada, vidre de cap a peus, i amb la porta del vicepresident al costadet. Bona arrencada.

La vista des de l’oficina em va donar sempre energia, així com la varietat de restaurants ètnics de tot tipus de cuina, el mexicà regional bo ( restaurant Topolobambo per exemple), el sushi, hindú, fins i tot i malgrat la geografia el marisc era molt de primera qualitat, arribant tant del costat atlàntic com del pacífic. Un passeig a la vora del llac (gelat o no) també ajudava. I així vaig anar aguantant el fred impossible de descriure en una ciutat gran, amb una temperatura mínima mitjana al Gener de -11ºC, i un record de-36C que es diu aviat. Això de que se’t congeli la porta del cotxe, que se’t glaci el llagrimall o que tinguis que anar amb màscares de neoprè pel carrer doncs no, no estava fet per a mi. A qui se li va ocórrer fer una ciutat en un lloc com aquest…i quan no hi havia encara electricitat ni calefaccions. Això si, a l’hivern quan entraves en un pub, ningú hi sortia fins que tancaven, i acabaves coneixent a tothom. Tota una experiència.

Related posts: